La casa per la teulada

Això de ser català és cansat. Hem fet anys de pedagogia estèril, hem somiat amb l'Espanya plural, hem volgut un estatut, dos estatuts, hem esperat que el Constitucional ens hagi anat donant permís per existir successivament. I així estem encara. Mentrestant hem anat malgastant energies demanant, per exemple, seleccions esportives catalanes. Quants esforços estèrils. Quin començar la casa per la teulada. Si tot aquest esforç s'esmercés a treballar de debò per la independència. Demanar el català a Europa quan no el podem fer servir ni al Congreso. La casa per la teulada. Ja n'hi ha prou de demanar, de pidolar. Demanar seleccions esportives és d'espanyols. Deixeu-nos tenir equip de futbol i ens quedem. I contents. Jo ja tinc el Barça, miri. L'única opció raonable que s'ha pres darrerament són les consultes. A Espanya, les urnes, la democràcia, li fan basarda i fred de peus. La llibertat no es demana, es pren. I el dia que ens n'anem ja tindrem selecció i parlarem català a Europa.

El ridícul d’ICV

Una vegada més, Iniciativa ens ha avergonyit davant del món sencer amb el seu boicot a l’actuació de la cantant Noa a l’acte institucional de la diada d’avui. Aquest boicot s’ha dut a terme en aliança amb l’associació “Aturem la guerra” i ha consistit a xiular la cantant fins que la bellesa de la música s’ha imposat i la coherència de les seves paraules han silenciat la barbàrie d’aquesta colla de pòtols. Dic barbàrie perquè la ignorància d’aquesta gent és tanta que ni deuen saber que Noa s’ha posicionat publicament manta vegades a favor de la fi del conflicte al Pròxim Orient, i ells en canvi han actuat com si qui ens ha fet l’honor de venir a cantar fos una mena de sionista radical. L’únic motiu que queda, doncs, per xiular-la deu ser que és jueva; i això és racisme. Un motiu més perquè aquest partidet ridícul ple de gent ridícula deixi d’una vegada de formar part del nostre govern i passi a una oposició marginal de la qual no s’hauria hagut de moure mai. Que vagin fent, a veure si ben aviat els veiem fins i tot fora de l’arc parlamentari. Ja n’hi ha prou.

Barcelona, diumenge de setembre

Avui hem fet un llarg passeig. De Francesc Macià fins a Plaça de Catalunya per l'Eixample i Rambla de Catalunya, que és la que es pot passejar. L'altra és lamentable. Barcelona era buida. Suposo que la gent aprofita encara el cap de setmana per rematar l'estiu. Dia de calor, però fresc a l'ombra. És aquest airet de setembre tan agradable, fresc, picant, difícil de definir. Potser si hagués de triar un clima fix per a tot l'any triaria el de setembre. Calor, però amb possibilitat de protegir-se'n. Hi ha una llum neta, els perfils ben definits, la ciutat com dibuixada per Hergé. Retornats a casa hem menjat un risotto de ceps (aromes de tardor) i mussaka. Tot molt bo. Tarda al parc amb el petit. La normalitat que es va restablint; potser la normalitat és el més desitjable, al capdavall. El nou curs que s'acosta; el nou any, de fet. M'agrada que els anys s'organitzin en cursos: és endreçat. La normalitat d'escriure una miqueta, després de tant de temps.

Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Un home digne de ser escoltat, si teniu mitja horeta. Gràcies, professor. Va ser un honor assistir a les vostres classes i us mereixeu aquest premi.


http://www.tv3.cat/videos/1304159

Ja som letals

Abans d'ahir es va capgirar la història. El Barça, acostumat a jugar bé i a rebre un gol absurd en el pitjor moment, va fer justament a l'inrevés. Quan pitjor anaven les coses, quan més escanyats estàvem, a la primera jugada d'atac marquem un gol que va matar el Manchester United. Aquestes coses abans no passaven, alguna cosa ha canviat. Penso ara en el vertigen que deu sentir Pep Guardiola després d'haver portat l'equip a fer la millor temporada de la seva història, a la primera i amb trenta-vuit anys. Vertigen. I ara què? Com es pot millorar això? Com motivarem els jugadors? Estic segur que ja ara està treballant per la temporada que ve, però jo tindria un vertigen indescriptible. Espero que es quedi molts anys amb nosaltres, espero que no el crucifiquem al primer fracàs, a la primera eliminació, de la mateixa manera que ara el divinitzem. "Vivim perquè les coses en importin". Gràcies.

Dic que ja som letals perquè d'una vegada per totes ens hauríem d'alliberar del cangueli culer, del sentiment d'inferioritat, de l'"avui patirem". Ara són els altres els qui ens temen perquè som letals. Ens temen perquè equips com el Sevilla, el Madrid, l'Atlético o el Bayern han semblat equipets de segona b en mans del Barça. Som letals perquè tenim raó, el nostre futbol és la veritat i els covards cauen amb dolor al nostre pas, com el Chelsea. I som Sylvinho plorant en català, i som Gudjohnsen tocant orgullosament l'escut, i som les llàgrimes de Muniesa, i som el cor d'Alves, i som el petó de Puyol a la bandera, i som la ràbia d'Etoo, i som l'elegància d'Henry, i som la humilitat d'Iniesta. Som tot això, ho tenim tot. Si ho volgués tenir també el país...

Vodafone i la unitat de la llengua

Pel títol d'aquest escrit i, escaldats com estem tots plegats, és bastant probable que el lector s'estigui esperant una bona estripada contra la companyia de telefonia mòbil. Doncs no. Resulta que, darrerament, he hagut de trucar unes quantes vegades al servei d'atenció al client d'aquesta companyia, de la qual sóc client. D'entrada diré que el temps d'espera perquè t'atenguin és raonable. La sorpresa ve quan em contesten en català, directament, i sense "si quiere ser atendido en castellano pulse uno, catalán pulse dos". No sé si les trucades des de Catalunya són ateses sempre en català o si es miren la llengua en què el client de la línia ha sol·licitat les factures i llavors el direccionen sempre a l'atenció en català. No ho sé, però ho fan bé. La segona sorpresa és el català en què t'atenen. S'hi posen unes xiquetes que parlen un català meridional molt agradable de sentir: és a dir, que parlen valencià. Suposo que treballen en un call center del País Valencià i atenen trucades en les dues llengües. El fet que jo, client català, sigui atès des d'un call center valencià en el dialecte propi de la zona suposa l'acceptació per part de Vodafone de l'unitat de la llengua catalana. Visca. Ja és estrany que hi hagi alguna una gran companyia que actui en aquest sentit, no ja amb sensibilitat, sinó amb normalitat. Però és que acceptar la unitat de la llengua els estalvia diners. Des d'un sol centre poden atendre clients en les dues llengües, sense necessitat de tenir un altre centre a Catalunya on les noies parlessin català principatí. Sovint, actuar amb sentit comú té premi. Llàstima que no hi hagi manera de corregir això: "Bon dia, li parla Sandra, en què li puc ajudar?".

L'aixeta i el tret de sortida

La senyoreta Carlota demana un post rebotat. Doncs aquí el teniu, amb dedicatòria:

Un dels gremis que em posen més a parir darrerament, i cada cop més, són els periodistes. Aquests periodistes que no saben fer servir l'eina que els proporciona el pa, la llengua -tema per a un altre post rebotat- i que només saben beure de dues fonts: la wikipèdia i el tòpic. El tòpic suat, el tòpic repetit fins a la nàusea, el tòpic que fa venir picor a l'engonal. Darrerament hi ha hagut el conflicte del gas entre Rússia i Ucraïna Doncs bé, algú va tenir la brillant idea de dir que Rússia havia tancat l'aixeta del gas. La primera vegada, ves quina gràcia; però és que des d'aquell feliç dia diaris, teles i ràdios no fan altra cosa que repetir que si Rússia obrirà l'aixeta, que si Ucraïna accepta el pacte per obrir l'aixeta, aixetes amunt i aixetes avall. L'altre tòpic que em rebenta és més antic, però té una salut de ferro: cada vegada que comença qualsevol mena d'esdeveniment, fira, congrés, cimera, lliga de futbol, de bàsquet, de dòmino, jocs olímpics, presidència d'Obama, el que sigui; sempre s'hi dóna "el tret de sortida". Tot té "tret de sortida", fins i tot un judici per un assassinat a trets. "Avui s'ha donat el tret de sortida al Bread&Butter..." A la cara te'l fotria jo, el tret, periodistot!